Tornaven a casa acompanyats
d’un silenci que estranyament cruixia sota les rodes dels cotxes. Ell caminava
sense mirar-la i ella empenyia les rodes de la cadira com si no volgués
aturar-se mai. Li flaquejaven els braços, però aquesta lluita per treure forces
del no res la feia sentir viva. Després d’haver deixat l’hospital enrere, en un
dels semàfors, aturats, es van mirar per primer cop. Ell apretava la
mandíbula i ella l’observava amb una valentia que mai abans havia experimentat.
Li va agafar la mà i va somriure. L’home va començar a plorar mentre ella
li acariciava aquell palmell que tantes vegades havia resseguit el seu cos i es
va preguntar per què s’havien deixat esgarrapar àridament pel pas dels
anys. Com si es tractés d’una malaltia contagiosa, els dos havien
permès que els prejudicis s’apoderessin d’aquells racons d’intimitat on havia lliscat el plaer i on ara s’amagava la vergonya i, sense adonar-se’n,
havien anat oblidant l’amor que sentien l’un per l’altre entre mobles antics i
fotografies en blanc i negre.
Per altra banda, la notícia
d’aquell matí els havia unit de tal manera que se sentien capaços de fer
qualsevol bogeria com en els vells temps i, enmig del rebombori de la ciutat i
de l’anar i venir de la gent, la dona li va xiuxiuejar alguna cosa a cau
d’orella.
Poques hores després, seien
davant el mar, compartint el silenci i la tendresa que havien promès no
escatimar. I entre ells dos... la incertesa.
Van passar així una bona
estona, fins que l’home va notar com petites gotes començaven a mullar la seva
pell arrugada. Es va alçar i es va dirigir de seguida a agafar la cadira amb la
seva dona per tal de marxar, però ella el va aturar. No tenia cap pressa. Ara
ja no. El va mirar de nou, va tornar a somriure i li va preguntar
seductorament: Em permet aquest últim ball? Una barreja de timidesa i calfred
va estremir l’home, que mai s’havia atrevit a ballar, ni tan sols el dia que
es van conèixer. Desafiant les pors amb què havia conviscut tants anys i
feliç de concedir-li aquell desig a la dona que li havia fet perdre el cap i
tantes vegades la paciència, va demanar ajuda per aixecar-la de la cadira. Un pessigolleig li va recórrer el cos sencer quan va notar aquells petits peus
sobre els seus i, sucumbint a la mirada de la gent, van començar a acaronar
l’aire amb aquella lenta i preciosa dansa que ella acompassava amb un batec i
una respiració cada vegada més subtil. De sobte, va sentir com la vellesa
s’esmicolava sobre aquella sorra que, granet a granet, viatjava amb el pas del
temps. La dona va buscar la galta del marit i, suaument, va anar recolzant el
cap a la seva espatlla. Un grapat d’imatges van bombardejar les
seves retines mentre tot s'anava enfosquint a poc a poc: la catifa de fulles
impregnada dels colors de la tardor, la seva mà robusta resseguint-li el
ventre, la tassa de te fumejant, aquella mirada d’ulls negres i penetrants, el
vestit vermell, el pati, els geranis florits, el seu somriure, aquell llibre
obert per l’última pàgina i la pluja, sempre la pluja.
El último baile
Volvían a casa acompañados de un silencio
que extrañamente crujía bajo las ruedas de los coches. Él caminaba sin mirarla
y ella empujaba las ruedas de la silla como si no quisiera detenerse nunca. Le
flaqueaban los brazos, pero esa lucha por sacar fuerzas de la nada la hacía
sentir viva. Después de haber dejado el hospital atrás, en uno de los
semáforos, se miraron por primera vez. Él apretaba la mandíbula y ella lo
observaba con una valentía que nunca antes había experimentado. Le cogió la
mano y sonrió. El hombre empezó a llorar mientras ella le acariciaba esa palma
que tantas veces había recorrido su cuerpo y se preguntó por qué se habían
dejado arañar por el paso de los años. Como si se tratase de una enfermedad
contagiosa, los dos habían permitido que los prejuicios se apoderasen de
aquellos rincones de intimidad por donde se había deslizado el placer y en los
que ahora se escondía la vergüenza. Sin darse cuenta, habían ido olvidando el
amor que sentían el uno por el otro entre muebles antiguos y fotografías en
blanco y negro.
Sin embargo, la noticia de aquella
mañana los había unido de tal forma que se sentían capaces de hacer cualquier
locura como en los viejos tiempos y, en medio del barullo de la ciudad y del ir
y venir de la gente, la mujer le susurró alguna cosa al oído.
Pocas horas después, estaban sentados
frente al mar, compartiendo el silencio y la ternura que habían prometido no
escatimar. Y entre ellos dos… la incertidumbre.
Pasaron así un buen rato,
hasta que el hombre notó cómo pequeñas gotas empezaban a mojar su piel
arrugada. Se levantó y se dirigió enseguida a coger la silla con su mujer
para irse, pero ella le detuvo. No tenía ninguna prisa. Ahora ya no. Lo miró de
nuevo, volvió a sonreír y le preguntó seductoramente: ¿Me permite este último
baile? Una mezcla de timidez y escalofrío estremeció al hombre, que nunca se
había atrevido a bailar, ni siquiera el día en que se conocieron. Desafiando
los miedos con los que había convivido tantos años y feliz de conceder ese
deseo a la mujer que le había hecho perder la cabeza y tantas veces la
paciencia, pidió ayuda para levantarla de la silla. Un cosquilleo le recorrió
el cuerpo entero cuando notó aquellos pequeños pies sobre los suyos y,
sucumbiendo a la mirada de la gente, empezaron a acariciar el aire con aquella
lenta y preciosa danza que ella acompasaba con un latido y una respiración
cada vez más sutil. De repente, sintió cómo la vejez se desmenuzaba sobre la
arena que, granito a granito, viajaba con el paso del tiempo. La mujer buscó la
mejilla del marido y, suavemente, fue apoyando la cabeza en su hombro. Un
puñado de imágenes bombardearon sus retinas mientras todo se iba
oscureciendo poco a poco: la alfombra de hojas impregnada de los colores del otoño, su mano
robusta recorriéndole el vientre, la taza de té humeante, aquella mirada de
ojos negros y penetrantes, el vestido rojo, el patio, los geranios en flor,
su sonrisa, aquél libro abierto por la última página y la lluvia, siempre la
lluvia.