Fa olor a mullat.
Els carrers perden les
passes
en aquell laberint
d’intencions
que els dos van traçar
premeditadament.
Les hores s’escolen
i ells obliden el tacte
i la identitat,
però entre les quatre
parets
i amb les persianes
baixades
despullen lentament tants
secrets
per explicar.
Mentrestant, a fora,
els fanals i les ombres
dels arbres
ballen compassadament.
A tres metres, el rètol
que un dia va il·luminar el seu encontre
i que ara desdibuixa el
rostre de dos desconeguts
que ofeguen amb l’última
copa
les ganes de riure,
de saber-se
i de fer l’amor.
Temen a tort i a dret
que es faci de dia,
que la nit no els vingui
a buscar mai més,
però amb els dits freds
i els peus nus
recorren les places
acaronant, novament, la
intimitat
que els va fer perdre el
seny.
Van aprendre a
estimar-se en silenci,
sempre a les fosques,
en els racons més inhòspits
de la ciutat.
Ara ja mai salten les
lloses de dues en dues
per por a caure en
l’abisme, per por a que es faci de dia.
Huele a mojado.
Las calles pierden los
pasos
en aquel laberinto de
intenciones
que los dos trazaron
premeditadamente.
Las horas pasan
y ellos olvidan el tacto
y la identidad,
pero entre las cuatro
paredes
y con las persianas
bajadas
desnudan lentamente
tantos secretos
por contar.
Mientras tanto, afuera,
las farolas y las
sombras de los árboles
bailan acompasadamente.
A tres metros, el
letrero que un día iluminó su encuentro
y que ahora desdibuja el
rostro de dos desconocidos
que ahogan con la última
copa
las ganas de reír,
de saberse,
de hacer el amor.
Temen sin razón que
amanezca,
que la noche no los
venga a buscar nunca más,
pero con los dedos fríos
y los pies desnudos
recorren las plazas
acariciando, de nuevo,
la intimidad
que les hizo perder el juicio.
Aprendieron a amarse en
silencio,
siempre a oscuras,
en los rincones más
inhóspitos de la ciudad.
Ahora ya nunca saltan
las baldosas de dos en dos
por miedo a caer en el
abismo, por miedo a que amanezca.
