A
batzegades. A cops de clàxon sento el frenètic respirar de la ciutat. Arribar a
l'hora, al moment precís i les vies d'aquest nou trajecte et conduiran a un
viatge sense parada. Tres minuts. No hi ha temps per perdre, però aconseguir
perdre's en el temps i perdre'n la noció. Arribar a aturar-lo. I a aturar-nos?
Allò que ens envolta està en constant moviment, però m'agrada que la seva màxima
expressió neixi a la quietud. M'agrada trobar-t'hi i que m'hi trobis, així,
en silenci, ignorant les trucades que ens destorben, incessants. Dos
minuts. No arribar-hi a temps. Tant me fa. Potser arribar a pronunciar les
paraules més difícils, més sinceres, enmig del no-res o enmig de les micro partícules
que ens contaminen l'ànima. Trobar-les i confondre-les sota capes
d'hamburgueses i mastegar-ne en cadena cada una de les lletres, que han perdut
la raó de ser. Següent. Ser productiu només en el moment que les peces de
l'engranatge aporten beneficis incalculables. Calcular-te el preu de l'amor i
anotar-lo a la caixa registradora. Següent. Ajornar-te, ajornar-nos fins que
les hores, els dies, les setmanes, els mesos i els anys siguin tan poc
importants com les línies de tinta d'una agenda autobiogràfica. Portàtil. Cada
vegada la situació és menys suportable. Menteixes quan dius que tots els
nostres records es troben gravats en la memòria d'un disc dur. Jo només
emmagatzemo les teves absències. Un minut. Al límit de la incomunicació, de les
paraules banals. Defujo els mots robòtics que han usurpat el tracte humà i que
han posat fi a la possibilitat de reconciliar-nos. Potser ell tenia
raó: no hi ha massa diferència entre una torradora i nosaltres, les màquines
parlants. Perdre's. Perdre la identitat. Buscar-la,
palpar amb delicadesa i, al fons, trobar-m'hi, trobar-la impresa en una banda
magnètica intransferible i unipersonal. Trenta segons. Taquicàrdic. He passat
una i mil vegades el codi de barres per la porta que t'ha d'obrir els ulls, però
no he pogut entrar i vèncer aquesta melodia dissonant que em separa de tu.
Encara no sé on ens vam perdre, on et vaig perdre. Ni tan sols sé si em podràs
tornar a trobar. Només sento soroll de passes que caminen cada vegada més ràpid,
cada vegada més lluny entre la multitud. Un segon. Res. Massa tard?
Terrassa, 2005
Con prisa y sin pausa
A batacazos. A golpes de cláxon siento el frenético respirar de la ciudad. Llegar a la hora, en el momento preciso y las vías de este nuevo trayecto te conducirán a un viaje sin parada. Tres minutos. No hay tiempo que perder, pero conseguir perderse en el tiempo y perder su noción. Llegar a pararlo. ¿Y a pararnos? Lo que nos rodea está en constante movimiento, pero me gusta que su máxima expresión nazca en la quietud. Me gusta encontrarte allí y que me encuentres a mí también, así en silencio, ignorando las llamadas que nos estorban, incesantes. Dos minutos. No llegar a tiempo. Me da igual. Quizás llegar a pronunciar las palabras más difíciles, más sinceras, en medio de la nada o en medio de las micro partículas que nos contaminan el alma. Encontrarlas y confundirlas bajo capas de hamburguesas y masticar en cadena cada una de sus letras, que han perdido la razón de ser. Siguiente. Ser productivo sólo en el momento que las piezas del engranaje aportan beneficios incalculables. Calcularte el precio del amor y anotarlo en la caja registradora. Siguiente. Aplazarte, aplazarnos hasta que las horas, los días, las semanas, los meses y los años sean tan poco importantes como las líneas de tinta de una agenda autobiográfica. Portátil. Cada vez la situación es menos soportable. Mientes cuando dices que todos nuestros recuerdos se encuentran gravados en la memoria de un disco duro. Yo sólo almaceno tus ausencias. Un minuto. Al límite de la incomunicación, de las palabras banales. Huyo de los términos robóticos que han usurpado el trato humano y han puesto fin a la posibilidad de reconciliarnos. Quizás él tenga razón: no hay demasiada diferencia entre una tostadora y nosotros, las máquinas parlanchinas. Perderse, perder la identidad. Buscarla, palparla con delicadeza y, al fondo, encontrarme, encontrarla impresa en una banda magnética intransferible y unipersonal. Treinta segundos. Taquicárdico. He pasado una y mil veces el código de barras por la puerta que tiene que abrirte los ojos, pero no he podido entrar y vencer esta melodía disonante que me separa de ti. Aún no sé dónde nos perdimos, dónde te perdí. Ni siquiera sé si me podrás volver a encontrar. Sólo oigo ruido de pasos que caminan cada vez más rápido, cada vez más lejos entre la multitud. Un segundo. Nada. ¿Demasiado tarde?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada